Carretero i el monoprograma
És costum de la partitocràcia recent –la que tenim des del 77- que apareguin partits, opcions i plataformes electorals que, amb major o menor fortuna, concorren a uns comicis amb un únic objectiu programàtic. Potser les diverses sigles amb que es presenten els Verds en són les més constants i tradicionals, però no les úniques. I gairebé sempre són candidatures residuals que queden molt lluny d’acostar-se al mínim de representació. Això no obstant, darrerament algunes d’aquestes opcions han
assolit un cert èxit, bé sigui amb el patrocini de la demagògia o amb el patrocini d’agents externs que hi han abocat un seguit de diners i difusió per a dotar-los de possibilitats reals d’accedir a l’escó o la regidoria. Són opcions que recullen un neguit puntual de la població, un neguit real o induït susceptible de ser popularitzat mitjançant un argumentari fal•laç i que l’exploten obviant la resta de punts que haurien de comptar en un programa polític.
Així, a nivell municipal el racisme s’ha instal•lat en molts ajuntaments catalans de la mà de PxC amb un monoprograma centrat en destacar els problemes de la immigració; a nivell principatí la demagògia lingüística va ser l’únic argument que C’s va usar durant la campanya i en alguns punts de l’estat espanyol l’UDyP ha assolit representació copiant l’argument de C’s i adaptant-lo a la divisió que genera l’estat de les autonomies. Totes tres opcions han obtingut representació, però el seu rol dins de les institucions només ha tingut joc quan s’ha parlat del punt del seu monoprograma. Per tot el demès la seva presència és inútil, o pitjor que això, és arbitrària, ja que no tenen una opinió formada o consensuada sobre els diferents temes que es debaten en les institucions.
Carretero ha sortit a la palestra aquest dissabte signant una tribuna en la que convida a diferents agents i plataformes catalanes a encapçalar una opció independentista amb la que presentar-se a les properes eleccions autonòmiques. De fet, de tot el què no sigui assolir la independència, Carretero no en vol parlar. És més, demana expressament que no se’n parli i que s’obviï l’eix de dretes i esquerres per anar tots a una cap a la plena sobirania del país –Principat. Tot i que evidentment em trobo més proper als postulats de Carretero que als de PxC, C’s i UDyP, la formulació segueix sent la mateixa: adoptar una inquietud general i fer-ne un monoprograma a esquenes de qualsevol altre debat polític.
En cas d’obtenir representació, tindrà una opció, amb la independència com a únic 
punt programàtic, discurs sobre hisenda, sobre vivenda, sobre treball, sobre immigració, sobre ensenyament o sobre sanitat, o si obtenen tres diputats –o cinc o deu- ja podrem aconseguir la independència a l’endemà? Serà el portaveu o els representants els qui triaran sobre la marxa les polítiques a donar suport en cada moment? Serà arbitrari o discrecional? Mentre no s’aconsegueixi la independència es seguiran doctrines liberals, conservadores, socialdemòcrates o socialistes? A qui representaran els diputats fins al moment que ens autodeterminem?
Vaja, que la independència és engrescadora i està, com mai ha estat, en el centre del debat de la política catalana, però jo no oferiria alegrement un xec en blanc a una opció que, com les tres primeres, només m’ofereix un punt en el seu programa. Tampoc m’agraden els toros i mai se m’acudiria votar el Partit Antitaurí per moltes simpaties que em desperti. A no ser que ho faci de broma, és clar.
Tags: Autodeterminació, C's, Carretero, Catalunya, Eleccions Autonòmiques 2010, ERC, Independència, Notícies, Plataforma Independentista, Política, PxC, Reagrupament, UDyP