La Muntanya Russa

Índex:

- Venir de família bona
- La nena-dona de la casa
- Un home sol?
- La venda de Ca la Pica
- Desconeguts al refugi antiaeri
- La gota valenciana
- I arriben els vius
- Tocar el piano a l’aigüera

Vaig batejar La muntanya russa la Diada de 2007 com un gest de complicitat a la meva situació sentimental, familiar i personal, però quan aquests dies he començat a organitzar un esquema mental de la meva vida per a escriure aquesta autobiografia no autoritzada, he descobert fins a quant d’injusta pot ser la valoració superficial que a vegades es fa de tot el món que envolta la psicoanàlisi. Tota la meva vida és una muntanya russa i fins a quin punt ho tinc assumit es respondrà en les següents línies.

Venir de família bona: Qui més qui menys hem tingut en un moment de la nostra vida la necessitat de cercar en l’arbre genealògic aquell nom o aquells orígens que ennobleixin o augmentin el nostre catxet personal i que fonamentin un orgull dinàstic –orgull estúpid com molts altres- amb l’esperança de trobar algun difunt remarcable, algun prohom de l’època, algun llinatge de renom que ens toqués encara que fos de passada. O si més no, alguna referència que abrigalli la nostra solitud i intranscendència.

Jo no he hagut d’anar massa lluny enrere per a comprovar que tant per part de pare com de mare vinc de famílies bones venides a menos [llegit no pas en castellà, sinó en català bàrbar]. Dels meus quatre avis, només una, la iaia Pepeta –la mare de la meva mare, era manresana de naixement i d’aquesta, només el seu pare, el besavi Senén Canal, en compartia l’origen. La besàvia Josefa Jorba era de Mataró, el besavi l’havia conegut baixant al majorista, i per això a casa se’n referia tothom com a Can Capgròs.

En Senén i na Josefa tenien dues sabateries, l’una al carrer Sant Miquel i l’altra al carrer d’Urgell, a l’alçada de la plaça d’en Clavé. Dir que eren rics seria una exageració, però sí que seria just considerar-los com una família acomodada de la petita burgesia. Eren propietaris, vaja. Quan va arribar el moment de traspassar el negoci als fills –n’eren dos, el besavi Senén va fer de Jaume I i va deixar una botiga per a cada un. La iaia Pepeta es va quedar amb la del carrer d’Urgell –que, dit sigui de passada, era la que més rajava- i el seu germà Juanitu es va fer càrrec de la sabateria del carrer Sant Miquel.

La nena-dona de la casa: La iaia Pepeta havia nascut el 1906 i era la petita de dos germans. Aquesta condició de filla petita hauria canviat uns anys després si no hagués estat perquè el tercer embaràs de la besàvia Josefa es complicaria i acabaria costant-li la vida. La besàvia i el qui –o la qui- havia de substituir la iaia Pepeta com a fill menor morien el 1920 després de setmanes de patiment i una gangrena per un embaràs fora de lloc. La iaia quedava, doncs, amb catorze anys, com a única dona de la casa.

L’avi Jaume va arribar de Civit a Manresa de mans d’unes cosines germanes que també varen ser les que l’aconsellaren de casar-se amb la filla de Can Capgròs. Tot i no ser ja massa jove –havia perdut la joventut fent-se càrrec de la casa, de les botigues, del pare i del germà- la Pepeta era un bon partit, la família era coneguda i tenien dues sabateries que funcionaven. Per la seva part, la iaia Pepeta va veure en l’avi Jaume la darrera oportunitat de casar-se i no haver de quedar-se per a vestir sants. Així, l’any 36 per carnestoltes, es casaven a Juncadella i es traslladaven a viure al costat de la Caserna del Carme, al carrer del Carme, ella amb 29 anys i ell a punt de fer-ne 35.

Un home sol?: Tot i ser el més petit de quatre germans, l’avi Jaume va acabar essent l’hereu del mas i les terres que els seus pares tenien en propietat a Civit –La Segarra. En Salvador, el germà gran, va morir en la pandèmia de l’anomenada Grip Espanyola que entre 1918 i 1919 va matar més de 50 milions de persones a tot el món. La besàvia Antònia Boladeras en va quedar tant afectada que des de llavors van dormir sempre amb la porta del mas oberta per si en Salvador tornava. Pocs anys després però, en veure que el seu fill gran no tornava, la besàvia Antònia morí de tristesa. Els altres dos germans, els d’entremig, eren femelles, na Teresa que era la segona i na Trinitat que era l’anterior a l’avi Jaume.

En un temps, un àmbit i un país on ser filla no suposava rés quant a drets d’herència, en Jaume es trobà amb un mas i les úniques terres de regadiu del poble com a valors de futur. Per si encara en quedava algun dubte, un dia, confirmant la necessitat de l’herència, la petita de les germanes de l’avi va caure del carro de mala manera i li va quedar un bony al pit que la va acabar matant al cap de poc temps. Tot i que en aquells moments i en aquelles terres tothom va atribuir a la caiguda l’aparició del bony que li causà la mort, faltaria veure hores d’ara si aquella protuberància en el pit no fou conseqüència d’alguna altra malaltia.

El pare d’en Jaume, el besavi Salvador Bosch, que havia donat nom al seu fill mort, va morir de vell a primers dels trenta i un cop l’avi es va trobar sol després de matar la única germana que li quedava viva, na Teresa, va emprendre el viatge cap a Manresa a casa de les seves cosines. Escric que en Jaume havia matat sa germana gran perquè vint-i-cinc anys més tard, ja casat i amb fills, i quan tots creien que a l’avi no li quedaven parents vius, la família es va assabentar de que Teresa era viva, i que vivia a Manresa, i que gairebé eren veïns. Tot es va descobrir un dia, més proper a 1960 que a 1950, amb la meva mare que ja comptava una quinzena d’anys, quan van trucar la porta i una noia joveneta va portar el comunicat de que el seu pare havia mort. Com la iaia Pepeta no va relacionar el grau de coneixença que tenia amb aquella jova i amb el seu difunt pare, la noia es presentà com la filla de na Teresa, la germana de l’avi Jaume, i així resulta que el mort era cunyat de la família. No cal dir que després d’allò la iaia Pepeta va passar una bona temporada sense parlar-se amb el seu marit. Tot havia estat fruit de la disputa per la legítima de l’herència que el meu avi no va voler pagar a la seva germana. Així, la germana morta va ressuscitar, va perdre la transparència del desconeixement quan la creuaven per la ciutat i va viure fins gairebé el canvi de mil•lenni quan s’acostava als cent anys.

La venda de Ca la Pica(*): L’Agustí Fontanals, que seria l’avi del meu rebesavi, no va arribar a veure com el seu fill petit Jaume celebrava els capítols matrimonials amb Maria. Era 1843 i havia mort temps abans. Tampoc na Maria va poder mostrar al seu pare els acords contrets anys després del matrimoni. Anton Roca havia sofert la mateixa sort que el seu consogre. Així, Jaume i Maria celebraven els capítols a Sarral –Conca de Barberà- tots dos amb la mare vídua, na Serafina Miró ell i na Maria Verdú ella. Cinc anys abans havia nascut el seu hereu que, tot i mantenir el nom del pare, de seguida va ser conegut al poble com el coix de Ca la Pica per la malaltia congènita del peu de pinya i perquè de la casa pairal familiar se’n deia Ca la Pica, degut a que per allí hi passava una sèquia que servia com a abeurador per al bestiar i com a safareig.

Que el rebesavi Jaume fos coix no significava que no li funcionessin les altres cames. Després de casar-se amb Teresa Panadès Cabestany van tenir set fills –Jaume, Albert, Carles, Joan, Madrona, Teresa i Mercè- i 23 nets. El besavi Jaume, que era el gran, heretaria Ca la Pica després de que el seu pare finés el 1914 i la seva mare el seguís el 17. Si el seu pare va ser conegut com el coix de Ca la Pica, en Jaume Fontanals Panadès ho fou per vendre’s les propietats que heretà, entre les que Ca la Pica, després de, com a poc, cinc generacions de Fontanals d’història. La venda es produí a una família de pintors aragonesos que hores d’ara mantenen la propietat a través dels seus descendents, tot i que amb el nom de Cal Bonet. Quan es va realitzar la venda el besavi ja vivia a Barcelona, eren els inicis dels anys 20, havia anat baixant i pujant amb el cavall i el carro fins que s’hi va casar i aprofità els diners aconseguits amb la venda del patrimoni familiar per a invertir en la capital catalana en forma de terrenys a la part alta de la ciutat -que en aquells moments era tot un seguit de descampats- i per a establir a la capital catalana un magatzem de venda al major i menor de vins -que previsiblement provenien de la família que restà a Sarral i que encara tenen un important complex de cellers.

Per a no trencar la tradició dels seus antecessors, el besavi Jaume va batejar el seu hereu també amb el nom de Jaume. Però aquest morí jove i el següent a la línia es deia Josep, l’avi Josep, l’únic dels meus quatre avis que no he conegut. L’avi Josep quedava doncs com l’hereu de totes les propietats immobiliàries de Barcelona. Aquesta condició, però, no la va mantenir més enllà del matrimoni i el besavi el desheretà en favor de les seves dues germanes petites. Fins quan va morir el seu pare, l’orgull el va fer no reclamar ni la legítima. Na Mercè i na Teresina, que com en Jaume i en Josep tenien Potau de segon cognom, visqueren a Barcelona juntes, solteres i carregades de diners fins entrat el nou mil•lenni quan moriren gairebé una darrera l’altra sense que jo les arribés a veure mai. Si no fos que varen morir sense descendència i això va possibilitar el retorn d’una petita part de la fortuna familiar a una de les germanes del meu pare –i així, de passada, a la línia legítima de l’avi Josep- no hauria estat gens desgavellat pensar que tot formava part d’un típic deliri de llinatge estroncat. La part important dels bens i immobles de les tia-àvies se l’endugué el seu administrador de sempre, que ni era capellà ni tenia vocació ni era voluntari per a cap convent. Vull dir que la fortuna no va anar a parar a les mongetes de la caritat.

Desconeguts al refugi antiaeri: Si na Pepeta i en Jaume es casaren per carnestoltes, el 18 de juliol no tardà en arribar. Al principi la vida va anar transcorrent amb certa normalitat; la iaia continuava atenent la botiga del carrer d’Urgell i l’avi continuava fent de manobre com feia des de que arribà de Civit sense estudis ni ofici. Tot i aquesta feina dura i gens agraïda que li havien procurat les cosines a Maconsa, l’avi repartia elegància i posat vestint sempre com un cromo, fent-se afaitar a la barberia del mateix carrer d’Urgell i anant a diari a jugar a cartes al Mundial. El barber i les cartes, precisament, jugarien un paper destacat en el seu devenir i, de rebot, en el de tota la família.

A finals de 1937 la iaia s’embarassa i l’agost del 38 neix el tiet Senén, batejat així en honor a l’avi. Aquest embaràs i el recent nascut propiciaren que l’avi pogués anar fent l’orni a l’hora d’agafar el fusell i prendre part en el conflicte. Tot i que sempre queda millor dir que l’avi va anar a la guerra i que va defensar causes justes i que es va jugar la vida per les llibertats, el cert és que durant els tres anys de conflicte en Jaume va fer tot el possible per a passar desapercebut i quan va necessitar a algú per aconseguir el seu propòsit no va tenir manies per mirar de quin bàndol era, ni com pensava, ni què feia, ni quina era la seva intenció. M’agrada pensar, però, que tot plegat tenia més a veure amb la seva buidor política, amb la seva ignorància urbana, amb la visió familiar conservadora del pagès puta i del peix al cove que no pas amb una intenció manifesta d’ignorar el que succeïa. Si més no, de vell, quan jo el vaig conèixer, semblava tenir clars els conceptes. Aquesta covardia el portà durant els bombardejos de l’aviació franquista a Manresa del desembre de 1938 i gener del 39 a anar al refugi antiaeri que tenien al costat de casa, a la Caserna del Carme, com si no conegués la seva esposa i amb el petit Senén en braços. D’aquesta manera si es requeria d’un home per a dur a terme alguna acció o per a collir els morts que quedaven per terra a ell el feien circular cap a casa pensant-se que era vidu o que era sol fent-se càrrec del nen.

Cinc dies després del segon bombardeig, el 24 de gener, entraven les tropes colpistes a la ciutat i tota aquella translucidesa que en Jaume havia aconseguit durant els dos anys i mig anteriors es va dissoldre a ulls dels traïdors. Així, quan l’avi va rebre l’ordre de presentar-se per anar a empaitar els darrers republicans que combatien a Girona els seus laments arribaren al barber del carrer d’Urgell, reconegut camisa blava, que parlà amb l’amo del Mundial, on en Jaume jugava a cartes, i intercediren tots dos davant el comandament franquista de la zona al•legant que Jaume –perdó, Jaime- Bosch Boladeras estava malalt i que el coneixien de tota la vida i que a més a més tenia un fill de menys d’un any. Així, la guerra acabà per l’avi de la mateixa manera que ni havia començat si no hagués estat per les estones del refugi abraçat al petit Senén fent de pare i de mare amb la iaia Pepeta ben lluny mirant a les musaranyes. Mesos més tard, amb l’anunci de la victòria final dels revoltats contra la República, i amb el record de les bombes sonant al costat de casa encara recent, la iaia Pepeta i l’avi Jaume es vengueren el pis del carrer del Carme i se’n compraren un a prop de la sabateria, al número 22 del carrer d’Urgell, on temps més tard naixeria la meva mare.

La gota valenciana: L’avi Josep va perdre la mare de jove. L’únic que m’ha arribat de la besàvia és que era de Barcelona, la seva família era d’origen francès, el seu primer cognom era Potau –evidentment- i que morí abans que nasqués cap dels seus nets. Fins i tot el nom de pila m’és un misteri. L’avi, a qui van poder donar estudis tècnics, va entrar a treballar de quadre intermedi a la factoria Siemens de Cornellà i allà va anar enterrant els anys fins quan ja passada la quarantena es fixà en una jova que bobinava motors. Na Cristina havia viscut el sindicalisme de forma activa durant el conflicte des de les files de les FAI però malgrat el nou ordre establert continuava essent una treballadora conflictiva cara a l’empresa. Potser això va atraure l’atenció d’en Josep Fontanals, o potser ella el va buscar, o potser ell va veure una joveneta de gairebé vint anys menys que ell. El fet és que acabada la guerra es casaven, ella amb 23 anys, ell amb 42.

La iaia Cristina era filla de Cornellà de Llobregat, com la seva mare. El seu pare era un immigrant de Buñol –de la comarca castellana de l’interior de València la Hoya de Buñol- on és cèlebre la tomatina que consisteix en una guerra de tomàquets madurs entre tot el poble de manera que el següent any, quan torna a acostar-se la festivitat, encara els queden llavors en els racons més inhòspits del cos. A la joventut, el besavi Perico Sáez Pérez va decidir buscar-se la vida als voltants de Barcelona de manera que va anar a parar a Cornellà de Llobregat on conegué la besàvia Virgínia Codina Mas i es varen casar. L’any 1917 naixia la iaia Cristina i després vingueren en Pere, a qui tothom anomenava Collo, i na Virgínia que heretà el nom de la mare.

I arriben els vius: Salvar-se d’empaitar republicans cap a nord no li va sortir del tot gratuït a l’avi Jaume. Així durant un parell d’anys va haver de servir repartint telegrames per Manresa amb la particularitat de que la seva habilitat lectora no era massa destacada –per no dir gens. Cada telegrama passava per la sabateria per a que la iaia Pepeta en llegís el destinatari i li indiqués a l’avi on havia d’anar a entregar-lo. Passaren cinc anys des del naixement del tiet Senén entre bombardejos, allistaments no consumats, final de la Guerra Civil, instauració de la dictadura, repartiment de telegrames i canvi de casa fins que el 1943 naixia la segona i darrera filla del matrimoni, na Pepita, que 29 anys més tard es convertiria en ma mare.

En la corona metropolitana havia nascut la tieta Fina un any abans, la gran dels sis fills que tindrien l’avi Josep i la iaia Cristina. Dos anys després que na Fina –i un any després que la mare- naixia en Pere, que després seria mon pare, els seguirien per aquest ordre la tieta Cristina, els tiets Jordi i Jaume, i en Joan que al morir només amb tres anys se’m fa difícil de situar-lo com a tiet. En aquest punt –després del naixement del tiet Senén a Manresa- es situa la feble línia que separa els que hores d’ara són morts i els que ho seran –serem- després d’aquesta autobiografia.

Després del naixement de tots els Fontanals menuts de la línia, però, sobretot, després de la mort sobtada de l’avi Josep quan el meu pare tenia 9 anys per culpa d’una injecció mal donada en intentar curar-li una pneumònia, comença una etapa confosa i convulsa on la iaia Cristina i els cinc fills vius canvien de domicilis fins a assentar-se a Terrassa d’on la iaia ja no se’n mouria més que per establir-se definitivament a Les Fonts –terme de Sant Quirze del Vallès- fins els seus darrers dies. En trobar-se sola amb tota la criaturada, la iaia Cristina envia el meu pare, que no tenia els deu anys, a un internat d’Hermanos de Gijón, on n’hi passa dos i escaig entre capellans de Crist –els que menys- i capellans del diable, amb disciplina rigorosa, però no tant com en altres llocs similars dels anys 50 espanyols i, més destacat que tot això, amb visita quinzenal a El Molinón per a veure els partits que l’Sporting jugava a casa. Abans havia estudiat a las Escuelas Parroquiales de Cultura Popular del carrer Latorre, número 70, de Sabadell que eren dirigides pels Germans Maristes.

Tocar el piano a l’aigüera: L’afició de l’avi Jaume per anar al Mundial fa que la iaia Pepeta hagi de vendre la sabateria del carrer d’Urgell i entri a treballar a Bertran i Serra, o sigui, a La Fàbrica Nova. Això passava sobre 1946. Tres anys després na Pepita ingressa a estudiar amb les Josefines del carrer de Sant Miquel i s’hi està cinc anys apartant la cuca del gra, aguantant agulles d’estendre a la llengua cada vegada que l’escoltaven parlar català i desencantant-se per sempre més de les monges com a camí vàlid per arribar a Déu. Surt d’interna de les Reverendísimas Hermanas Hijas de San José amb 11 anys gràcies al consell del metge, amb el record d’un captiveri permanent només interromput el migdia de Nadal per a dinar a casa, amb les imatges de sants, verges i cristos gegantins bellugant a ritme de llum d’espelmes i amb una anèmia alimentada a base d’àpats fugaços.

Mentrestant, el tiet Senén estudiava o ho procurava als Hermanos de La Salle que en aquella època eren on ara es coneix com a carrer Sant Joan Baptista de La Salle però que sempre se n’ha dit el carrer dels Esquilets, amb l’única limitació de portar les butxaques cosides -cosa comuna en aquells temps. Recuperada de l’anèmia la mare va continuar els estudis amb la cosidora de blanc Maria Manonelles fins que als 15 anys va entrar, com la iaia, a La Fàbrica Nova, a la secció on comprovaven la resistència del fil. Abans d’això na Pepita havia demanat a sa mare que volia aprendre a tocar el piano. Tenia –i encara té- els dits llargs i estilitzats de l’avi Jaume. La iaia Pepeta, però, va contestar-la sense immutar-se que podia començar a tocar el piano a l’aigüera i mai més va tornar a parlar-se del tema. Dels 16 anys fins gairebé els 18 la mare va treballar a Can Pere Parera, a la carretera de Cardona, quan van tancar definitivament.

La mentalitat masclista dels avis –i sobretot de la iaia- em va sorprendre sempre, malgrat que imagino estesa en la Manresa dels anys cinquanta. La distinció entre el fill i la filla no es va limitar només als estudis i a les possibilitats esmerçades en els seus futurs. També és evident en els detalls menys significatius com en el fet de que el tiet Senén fes la comunió amb roba expressa i fotografia a Can Villaplana –que ja era al carrer del Born- i per a la comunió de la mare tot just imprimissin quatre recordatoris sense sortir del convent de les Josefines.

Aquesta autobiografia no autoritzada s’anirà actualitzant cada dia o dos dies. Per a continuar-la llegint, proveu a tornar-hi més tard o demà.

Tags: Astúries, Bar Mundial, Barcelona, Bertran i Serra, Buñol, Camp, Civit, Cornellà de Llobregat, Dictadura de Franco, El Molinón, FAI, Família, Guerra Civil Espanyola, Hermanos, Història, Josefines, La Fàbrica Nova, La Salle, Les Fonts, Manresa, Maria Manonelles, Mataró, Orígens, Pere Parera, Rústic, Sabateria, Sarral, Sporting de Gijón, Terrassa, València, Villaplana

Aquest apunt es va penjar el dijous, gener 1st, 2009 a les 12:01 am i està classificat a Personal. Vostè por seguir qualsevol resposta a aquesta entrada pel RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.