Potser ja era això
Ha sortit que no. I com gairebé sempre l’assemblea ha demostrat tenir més seny que els ponents que ens vàrem il•lusionar amb la possibilitat d’anar a les eleccions i que vàrem creure que es podia extrapolar el nostre grup de treball a tota l’organització. I no és així. I cal que en sem conscients. Tant o més del que ens ha evidenciat el cos sencer de l’organització aquest diumenge a Girona. Aprofito, però, per felicitar-me d’haver tingut l’oportunitat –més en vindran- de treballar colze a colze amb un grup de gent capaç, entusiasta i sacrificat. Ha estat un luxe viure aquesta experiència de tres o quatre mesos amb ells i compartir-ne els anhels. Però em van enganyar i em va enganyar, també, Manresa. El millor per a la CUP era no presentar-se als comicis.
En una maniobra preparada, una setmana després que Joan Carretero signés l’article 
És costum de la partitocràcia recent –la que tenim des del 77- que apareguin partits, opcions i plataformes electorals que, amb major o menor fortuna, concorren a uns comicis amb un únic objectiu programàtic. Potser les diverses sigles amb que es presenten els Verds en són les més constants i tradicionals, però no les úniques. I gairebé sempre són candidatures residuals que queden molt lluny d’acostar-se al mínim de representació. Això no obstant, darrerament algunes d’aquestes opcions han
La Plaça Major de Manresa i els carrers propers, com zones d’altres municipis que observen el lent procés de transició de vies obertes al trànsit a trams per als vianants, generalment viuen el canvi encoratjats pel record d’un passat recent que contradeia el sentit comú, 
L’alternativa a aquest escrit durant els dies tediosos de Setmana Santa hauria estat entretenir-me amb els accidents a la carretera o amb la passejada de talles gegantines –cada vegada més estesa- pels carrers molls del nostre país. Així, com de recurrent aquests darrers dies té el tema, si més no en els comentaris privats, en les xerrades informals i com a contrapunt a la possible candidatura a les autonòmiques de la CUP, vull pensar en veu alta –o amb els dits al teclat- de la possibilitat de que la formació assembleària presenti candidat a Europa el proper mes de juny. La reflexió la faig a nivell personal i fent veure que només sé el que s’ha fet públic en els mitjans.
Allà a fora, lluny dels temors, les precaucions i l’ortodòxia hi ha milers de persones esperant que la 
Aquestes darreres setmanes, per temes que no venen al cas, he coincidit amb gent propera als postulats de Reagrupament bé sigui directament, bé sigui a través de coneguts. 
concret. Així els casos de les desaparicions de nenes i jovenetes que s’han donat al sud-oest europeu aquests darrers temps han tingut poc d’informació i molt d’interpretació desafortunada. Ja no és només el que segueix a les notícies del crim, cerca de culpables, primeres detencions i proves i judicis, sinó tot el seguit d’opinions públiques formulades a partir d’aquestes dades per persones que poc tenen de criteri i que es limiten a recollir les obvietats per a elaborar amb elles conclusions falses.
En una notícia publicada avui a La Vanguardia de paper i 
Abans de que arribi la primavera a El Corte Inglés, el Bages nord té un acte que tradicionalment dóna fi a l’hivern i que oscil•la entre el darrer diumenge de febrer i els dos primers de març coincidint amb no sé quines –no les recordo- regles que s’apliquen a quaresmes i setmanes santes: és la 
entremig dels noms d’una d’aquestes llistes ideologitzades. Per contra, també, es dona el cas de que la representació territorial dels membres de cada llista queda a mans de la bona voluntat i l’ocurrència dels responsables de la composició de la llista i fins i tot en el cas de preparar una llista equilibrada en aquest aspecte, el sistema d’elaboració de les mateixes per a cadascun dels partits fa impossible la dissidència en polítiques generals o orgàniques en favor d’accions locals sense que el dissident no tingui clar que en els propers comicis no formarà part de la llista electoral en qüestió.
No és un problema exclusiu de l’Ajuntament de Manresa la concepció que es té dels mètodes de participació dels habitants en les decisions polítiques –a la política clàssica faig esment- de la ciutat. Amb la participació ha passat, del 75 ençà, el mateix que ha ocorregut amb la 
allò que creia just. Per aquelles dates jo era a la CGT, a la secció sindical de Pirelli i, tot i que la convocatòria era unitària, recordo al principi de tot haver iniciat els primers contactes amb agents socials, veïnals, polítics i estudiantils de la ciutat. Després, en veure que no podien controlar l’organització, que no podien imposar els seus criteris i que la seva presència i protagonisme eren els mateixos que els dels altres col•lectius, CCOO i UGT van decidir fer una convocatòria pròpia, amb el seu manifest i les seves banderes al mateix lloc, però un quart d’hora abans.
La importància de la mort la tenim sobrevalorada. No és per casualitat que Rubianes s’apliqués la màxima d’Epicuri que deia que no s’ha de témer la mort, perquè quan la vida és, la mort no és, i quan la mort és, la vida ja no és. I que, per tant, el què ens queda és el gaudi vital i evitar el sofriment propi i aliè. Rubianes va finar ahir, un diumenge molt estrany;
de matí i de càncer de pulmó. Els qui som fumadors haurem notat en primera persona la carícia i el record amable dels familiars, la trucada del pare o de la mare, com si el càncer d’una celebritat fos la més efectiva de les campanyes antitabac. Per a algun benaventurat, però, la causa de la defunció de Pepe serà un motiu per a continuar xuclant creient-se poder arribar a geni copiant allò de romàntic que té una vida desordenada o, si més no, els petits vicis quotidians.
“Que ve el llop! Que ve el llop!” De tant sentir l’expressió ens havíem acostumat a pensar –si més no a mi em passava- que Pirelli no marxaria mai de Manresa. De fet és la mateixa sensació d’incredulitat de quan se’ns mor un familiar o un conegut amb qui tenim contacte freqüent. “Ja ens ho deien que estava fotut, però pensàvem que encara en tenia per a una temporada”. Pirelli, després d’una operació quirúrgica a cor obert on va precisar de més de 260 punts de sutura, se’ns mor. De rés ha servit que en un primer moment ens diguessin que l’operació havia estat un èxit tot i la seva extrema gravetat; ahir 
